Som la inspiració de la nostra pròpia narració.
De com és la història i com ens l’expliquem
La tasca d’anar a la recerca dels nostres records per intentar reconstruir la història és una aventura tenyida de subjectivitat. De la mateixa manera, la vida tal com ens va succeint és interpretada per la forma en què, a més de viure-la, ens l’expliquem. Això és el que explica, per exemple, el fet comú que diversos germans conservin imatges i sensacions completament diferents de vivències que van compartir.
Però més enllà del fet que va suscitar el record, del record en si, i del que conservem d’ambdós (del fet, i del record), això és important perquè determina el que fem amb el que hem viscut i amb el que anem vivint , és a dir en quina forma la nostra narració de la vida influeix en la manera en què abordem el que encara està per viure. I per això, de nou, germans, fins i tot bessons, prenen camins en ocasions diametralment oposats.
És molt probable que ningú comptarà nostra història com nosaltres mateixos (escriure-la, ja són figues d’un altre paner) i és molt probable que a cadascun de nosaltres ens vingui de gust recordar-la i plasmar-la com l’hem viscut.
Però no hi ha dubte que seria interessantíssim que una altra persona, un testimoni amb poders extraordinaris, pogués explicar la nostra vida, perquè la seva inspiració, sent el mateix subjecte, seria un visió diferent, i segurament sorprenent, de la nostra existència. És el que passa quan els nostres pares ens expliquen, o ens explicaven, la nostra petita infància, que per a la majoria de nosaltres és una nebulosa desordenada amb moments cridaners.
Quan decidim explicar la nostra història, per escriure-la, serà sempre edificant i enriquidor que preguntem a testimonis propers de confiança que completin el nostre “paisatge interior”.
Por Ana Maury
Delegada de Memorias Ediciones
