Singular

Fa uns dies algú em va dir: “m’encanta la paraula singular”. La frase va quedar vetllada per l’atropellament del moment. No recordo qui va ser però això sí, d’alguna manera la frase va quedar en un racó del calaix de sastre de la meva memòria. En arribar a casa, la paraula singular va prendre vida pròpia i jo, que no sóc propensa a teoritzar, vaig estirar el fil de la singularitat. Va passar així:

 

-SINGULAR
Únic, individual, extraordinari, diferent, divers, excel·lent, infreqüent, en particular, personal, autèntic, desigual.

-PRIMERA PERSONA DEL SINGULAR.
La primera veu, la prioritària, la principal.

-JO.
Protagonisme de la individualitat, valor individual.

-VEU INTERIOR.
Les Memòries són l’expressió màxima de la veu interior. El que ens surt de dins.

-MONÒLEG.
Gènere literari i teatral on un sol protagonista s’obre al públic.

-ESTIL LLIURE.
Las memòries flueixen directament de la ment. Per això és l’estil d’escriptura més lliure que existeix. Triar amb llibertat. No hi ha normes, no hi ha límits, no hi ha cronologies, no hi ha imposicions… només hi ha records. Com en un calaix de sastre, on tot és possible. I qui ho recorda tot sóc jo.

-NO ÉS FICCIÓ, PERÒ ÉS SUBJECTIU AL MÀXIM.
Les Memòries no són un gènere de ficció, però són el gènere més subjectiu que existeix, molt semblant a la fantasia. El record i la veritat no són el mateix.

 

Parlem del gènere MEMÒRIES? és el que em fascina últimament. No hi ha molt a afegir. Veig clarament com, el fet d’escriure les nostres memòries és una oportunitat que ens donem a nosaltres mateixos. Tots tenim una mateixa necessitat de comunicació, però cadascú busca molt diferents.

Serà veritable? Si és el nostre, serà veritable perquè escriure l’autobiografia és l’acte més autèntic que puguem realitzar. Cadascú posa els seus límits; cadascú compte, del que recorda, el que li dóna la gana; cadascú tria els colors que li vénen de gust per el seu relat; cadascú decideix si és fidel a l’estricta realitat …

Serà egocèntric? Sovint escolto: “La meva vida no li interessa a ningú.” Fals. Interessa a totes les persones que ens estimen. O: “La meva vida no és tan interessant com la d’una actriu”. No estic d’acord. Mentre hi ha vida hi ha esdeveniments i totes, absolutament totes les vides, estan plenes d’ells.

I, als que el vegin com un acte egocèntric, els puc fer la pregunta que em va fer el periodista Josep Cuní: ¿Escriure i publicar un llibre de memòries és un acte d’egocentrisme o d’una gran humilitat? Jo li vaig respondre: Escriure les nostres memòries és un gran acte de llibertat.

Ja recordo qui va ser la persona que em va dir la frase. És un gran amic meu, per cert, molt singular! Gràcies amic!

 

 

 

 

Rosa Serra Majem
Directora de Memorias Ediciones

 

2017-12-22T10:04:41+00:00 22 desembre 2017|