Pere Icart Serra

Als que no heu tingut la sort de conèixer en Pere, i no sabeu de l’envergadura del personatge, crec que em toca explicar-vos perquè hauríeu de llegir aquest llibre. Si la curiositat de conèixer un avantpassat no és prou forta i encara no esteu prou convençuts de llegir-lo, us en faré quatre pinzellades. Aquestes són les memòries d’un nen que va néixer en la més absoluta misèria, orfe de pare des dels tres anys, que va patir una guerra civil dels vuit als onze anys i una post-guerra llarga i duríssima on tot escassejava.
Tot i així, són unes memòries positives. Molt positives. I és que aquestes també són les memòries d’un home que va aixecar un imperi, que va prosperar i va fer prosperar els seus, que va emprendre múltiples negocis i que va donar feina a desenes i desenes de persones. Només perquè us feu una idea, en Pere va ser rabadà, pastor, escolanet, venedor de bigues i materials per a la construcció, corresponsal de banc, regidor, productor i distribuïdor de carbonet, graner, fabricant de pinso, agent immobiliari, constructor d’una urbanització… Sens dubte, la vida d’un home així és una vida per ser escrita. I per ser llegida.

Albert Icart, nét d’en Pere

Hi ha qui té sort en els negocis, hi ha qui té salut, hi ha qui té un gran amor o una bona família… Jo sóc un home de sort. Ho he tingut tot i encara tinc la Teresa al meu costat. Què més puc demanar? La Teresa és el meu cinquanta per cent i per això aquest llibre no es podia titular «la meva vida» sinó «la nostra». Tot ho hem compartit com a marit i muller però també com a companys de feina i caps de família. Hem estat i encara som un equip fort i cohesionat. Em vaig casar molt enamorat de la Teresa. I encara ho estic.
He conegut l’amor de veritat i, mirant enrere, puc dir que ella és el més important de la meva vida. Amb la Teresa he fet una família que m’estimo molt, amb ella he aixecat i he mantingut l’empresa… Ella ho és tot i cada dia dono gràcies per tenir-la. Gràcies de tot cor.

Ja no recordo tantes coses com abans. La memòria és una de les coses que van fugint poc a poc, però els records de més enrere són els que no marxen del meu cap. Recordo moltes coses clarament de quan jo era un nen…

M’agrada molt la meva família i m’agrada el respecte que ens tenim. Les hortènsies d’aquí a fora tenen més de cinquanta anys. Les va plantar la mare i jo les vaig dur cap aquí. Cada any em meravello quan floreixen. A la mare li agradaven molt les plantes. Estic feliç quan la recordo perquè la vida al seu costat són bons records, tot i que haguem hagut de passar tants moments difícils.