Mari Àngels Bofill Ramón

Fa anys que la Mari Àngels Bofill Ramon volia escriure un llibre i ho ha aconseguit, com totes les coses que es proposa. Aquesta dona d’empenta va néixer un 4 de desembre de fa molts anys (del segle passat, com diu ella) al carrer de Sant Joan, número 6, a casa de la seva tia Angeleta, i en un dels pobles més bonics del Maresme: Vilassar de Mar.
Aquest llibre és el testimoni d’una família, la saga dels Ramon, que s’ha mantingut unida al llarg de diverses generacions. És el seu particular homenatge a la vida, a la família i a l’amistat.

Les llàgrimes per mi no existeixen: s’eixuguen i prou. No obstant els pensaments queden. És cert que ja he passat molts fulls de molts calendaris. He viatjat sola per l’estranger amb un plànol i un diccionari, per si desconeixia la llengua dels països visitats, i mai m’he perdut. M’he divertit molt i he sabut trobar una visió optimista de cada cosa.

No faltava mai la xocolatada del matí dels diumenges, n’hi havia de dos sabors: amb llet o sense, i moltes ensaïmades. I no parlem de Dijous Sant! Aquell dia feia dos coves de bunyols de l’Empordà! Ara tot s’ha de dir, en regalava a tothom… A casa no en quedaven gaires, per tota la colla que érem! També recordo que cada diumenge al mati em comprava el TBO, aquella revista còmica que va aparèixer el 1917 i va durar fins el 1998. Jo tenia tanta feina a llegir-me les historietes de la Familia Ulises que, mentre tothom menjava, jo la tenia a la falda, i amb tota aquella colla que érem, ningú s’adonava que en lloc de menjar, jo llegia. La veritat és que jo no he menjat mai gaire.

Ves per on… quines coses té la vida! Resulta que de tota aquella gentada que érem, ara m’he quedat sola! Haig de dir que no m’ha preocupat mai la soledat. A mi sempre m’acompanya la vibració de les notes, quan poso les mans al piano i començo a tocar. Potser ara sorgirà també algun pensament ignorat, que doni vida a continuar escrivint. Ara mateix ni jo ho sé, ja veurem què faré quan acabi aquest llibre. Soc massa moguda per quedar-me de braços plegats, jo no sé estar-me quieta. Tanmateix, estic joiosa d’haver aconseguit arribar a escriure’n un, perquè m’ha ajudat a trobar la pau i la tranquil·litat que buscava des de fa molt de temps per superar la mort del meu germà sobrevingut.