Khaldoun Abujaber

Amb disciplina, tenacitat, constància i un objectiu clar, qualsevol fita és possible.
Khaldoun Abujaber

 

EM DIC ABUJABER

Sóc un jordà autèntic, dels d’abans. Portar el cognom Abujaber suposa per a mi un orgull, perquè la glòria dels meus avantpassats ha transcendit centenars d’anys fins als nostres dies, i per les meves venes corre sang de notables líders que van engrandir el destí de Jordània, portant la modernitat i conservant, alhora, les nostres més valuoses tradicions. Però implica també el compromís de mantenir el bon nom dels meus ancestres i la responsabilitat de traspassar-lo en tota la seva grandesa a les següents generacions conduint-nos amb rectitud perquè res taqui el valuós tresor que heretem en néixer.

LA MEVA INFÀNCIA EN UN CASTELL

La major part de l’extensa superfície de Yadudeh pertany encara als actuals descendents dels Abujaber, que continuen mantenint com a llegat dels seus avantpassats l’històric castell que al seu dia els va servir de casa, i juntament amb el que van construir una posada per rebre els seus hostes, alguns d’ells tan il·lustres com la viatgera, escriptora, diplomàtica i arqueòloga anglesa Gertrude Bell. En un dels seus viatges va escriure –i així ho recull Janet Wallach a la seva biografia La reina del desert–, que a finals del 1914 va partir de Jordània rumb a Nejd, a l’Aràbia Saudita, “va marxar d’Amman i va cavalcar fins a una granja que estava a tres hores de la ciutat i que pertanyia a uns amics àrabs cristians. Els havia vist per última vegada el 1905, però els homes la van rebre amb gran cordialitat i la van convidar a passar-hi la nit. Eren alts i d’espatlles amples, i tenien el cor tan gran com el cos; van matar una ovella en senyal d’hospitalitat, van omplir d’arròs una font en honor de Gertrude i, com que tres dels seus homes l’havien abandonat per por, van prometre aconseguir camellers i nous rafiqs (companys), que garantissin la seva seguretat en passar d’un territori tribal a un altre. L’escalfor d’aquesta amistat va fer desaparèixer el terror de Gertrude”. El fidel criat que des de llavors va acompanyar Gertrude en tots els seus viatges era un treballador del meu avi que ell li va assignar per protegir-la, un armeni anomenat Fattuh que Gertrude esmenta sovint en els seus escrits com “L’afable Fattuh”.

Igual que Gertrude Bell, a la posada familiar s’allotjaven en qualitat de convidats els nombrosos viatgers que travessaven les seves propietats, i que en algunes èpoques van superar el centenar de visitants diaris. Tots eren benvinguts i a tots s’oferia allotjament en règim de pensió completa i totalment gratuït, un gest que va valer als meus avantpassats la fama llegendària de ser persones generoses i hospitalàries que perdura fins als nostres dies.