Project Description

Barcelona

La ciutat entusiasmada

HHi havia un temps, a Barcelona, que la gent militava als bars. La ciutat entusiasmada parla d’aquella època, d’aquells llocs, d’aquella gent, d’aquella ciutat. Una memòria molt subjectiva de la màgia del Bar Universal i de tots aquells que ens hi trobàvem més d’una nit…

El relat fa la memòria i no els records, segons diu Naipaul.

L’espurna va saltar enmig d’un intercanvi de correus entre Francesc Montseny (autor del llibre i un dels socis de l’Universal) i el periodista Xavi Muniesa. Aquest darrer va dir les paraules màgiques: «El mític Universal!» Al Francesc, avesat a escriure reflexions i pensaments, no se li hagués ocorregut mai escriure aquesta història. Però el Jaume Vallcorba Plana es va morir l’endemà mateix i la memòria de l’escriptor va situar l’editor al pis de dalt de l’Universal. Per això s’hi va posar i els records van anar fent aquest relat que teniu a les mans.
Qui s’hagi pres més d’una copa a l’Uni, qui hi hagi anat a veure les exposicions, a les presentacions de revistes o simplement a trobar-s’hi amb els amics, segur que es troba a dins d’aquest llibre.

Així la gent s’acostumava al local i el local a ells. Se’l feren seu i alguns artistes hi exposaren la seva obra i altres hi recitaren la seva poesia. Les camarilles, els grups, s’anaven fent segons el dia. Un dia venien els editors, un altre els psicoanalistes, un altre els músics, i els periodistes més sovint que ningú. En mig de la gentada, podies distingir els grups sense cap mena de dubte, units per la seva especial manera d’intrigar en els seus assumptes, per les gràcies sabudes que es feien entre ells. Però hi havia un grup que no era un grup, una colla que no era una colla. No treballaven en despatxos similars ni les seves feines els reunien per a res que tinguessin en comú. Esparsos entre la resta, tenien una connexió estranya. Fossin amos o subalterns, funcionaris o liberals, una igualtat els apropava. Un alfabet particular de mirades, de gestos inintel·ligibles i d’intuïcions inexplicables els feia còmplices davant d’una fatalitat que només ells percebien. El reflex de la fatalitat els el veies als ulls, a la mirada que guaitava el buit. Era una trama impenetrable per a la resta del món ja que aquesta, la resta del món, per a ells no existia.
Aquell grup era els que ens havíem iniciat en la cocaïna, allò que es va convertir en un mal pervers que començava per fer-te sentir capaç de tot i acabava per fer-te incapaç de res.
Si de jovenets ens havíem iniciat en el tabac perquè et feia home –i a les dones molt glamoroses– i en el beure perquè et feia molt simpàtic i divertit, ara ens iniciàvem en la coca que era tot un altre nivell –aparentment– un ritual nou, privat i molt elitista.

Francesc Montseny

https://www.facebook.com/laciutatentusiasmada/