Laura Zumin

Laura Alba Rosa va arribar al món sota un bombardeig nazi a la ciutat de Pordenone. El seu nom sorgeix del color vermell de l’alba que la va veure néixer. La literatura de Chéjov, la música rock and roll, el seu amor per l’ensenyament i els seus peus inquiets per conèixer món, la van convertir en una dona culta, independent i de morro fort. Amb tan sols 24 anys s’instal·lava a Barcelona per a iniciar una nova etapa amb el Luis, l’amor de la seva vida. I en aquella nova terra a la qual aviat diria llar, la Laura iniciaria una intensa i compromesa lluita política on reivindicaria amb determinació i orgull el color que portava per nom.

Em dic Laura Alba Rosa perquè la meva mare va voler recordar el cel vermell sota el qual vaig néixer. Vaig arribar al món un 8 d’abril de 1943 a l’hospital Comunal, en la petita ciutat italiana de Pordenone, i al costat d’aquella llum vermellosa que acompanyava les meves primeres hores de vida, queien sobre nosaltres bombes de l’exèrcit nazi. Aquella tempesta era diferent de les que veuria més endavant, perquè aquesta no alimentava la terra amb pluja, sinó que la consumia entre flames i odi. Tota Itàlia havia caigut en mans del Führer, però jo, amb els ulls encara per obrir i els peus petits i maldestres, dormia sobre la pell càlida de la meva mare, aliena a la guerra i a tot el que veuria i em quedava per caminar.

Soc una dona molt independent, m’he acostumat a viure pel meu compte i a no dependre de ningú per a fer un pas. Com tot ésser amb ànima i uns quants disgustos damunt, he necessitat les espatlles de qui més estimo quan el món semblava deformar-se i convertir-se en un lloc hostil i fred. Però la meva vida ha seguit les meves regles i decisions i, encara que no tingui por de comptar amb els altres, he après que l’important és saber caminar sola. Ara, el costat esquerre del meu cos està adormit. No sé caminar sense ajuda, no puc aixecar-me sense unes mans davant i no hi ha plat sobre la taula sense algú que ho cuini. Fa gairebé dos anys que vaig sofrir un ictus que em va deixar sense aquelles sabates amb les quals havia estat caminant tota la vida. Avui vaig descalça, veient les sabates d’uns altres, esperant un dia tornar-me a trobar amb les meves.

Era petita quan el feixisme de Mussolini s’assentava sobre Itàlia i l’exèrcit de Hitler envaïa el nostre país. Durant aquella època, molts italians fugien de les seves llars per a escapar dels nazis i s’amagaven en cases de pagesos, qui també marxaven buscant refugi. Encara que en aquells dies no aixecava més d’un pam del terra, recordo el dia en què vam haver de deixar la nostra llar. El meu pare i l’Olga, la nostra ajudant a casa, van llogar una carreta amb un cavall on van col·locar uns quants matalassos en el fons i ens van posar damunt al meu germà gran Franco i a mi juntament amb algunes joguines. El meu pare tirava del carro i l’Olga l’ajudava empenyent des de darrere. La meva mare, d’altra banda, col·laborava en el que podia, però sobretot s’ocupava de vigilar que el meu germà i jo estiguéssim bé durant el camí. Estic de dol. No sols per aquell 20 de març de 2018, data en la qual vaig perdre al meu estimat marit Luis.

Estic de dol per mi mateixa, per la Laura que vaig ser abans d’aquell 18 de novembre de 2018. Aquell dia em disposava a pujar a una escala per a buscar un llibre que recordava haver vist a la part alta de la prestatgeria i, com si m’haguessin apagat amb un botó, vaig caure a terra. El Jordi i el Sandro, alarmats en veure que no contestava al telèfon, es van presentar a casa i em van trobar tirada a terra, sense coneixement. Em vaig despertar en l’ambulància. No entenia què era el que havia ocorregut i com havia acabat allà ficada. La por prenia el control del meu cos, em colpejava a cada corba del vehicle, però aquell temor va arribar al seu punt més àlgid quan vam entrar a l’hospital. El metge em va comentar que havia sofert un ictus sever. No vaig tenir temps de digerir la notícia, de seguida em van ficar a quiròfan per a llevar-me el coàgul de sang que tenia al cervell. L’operació no va anar bé: he perdut mobilitat en tot el meu cos i tinc la meitat esquerra paralitzada. Aquell dia vaig aprendre que la vida és com un camp minat. En qualsevol moment, tot pot saltar pels aires i convertir-se en cendres.