Antonio Jardón Martín

Si algú em preguntés qui m’agradaria haver estat, si no fos jo mateix, respondria que el meu pare, Antonio Jardón Colat.
Va ser un home exemplar, gran treballador, sempre alegre, que ho va donar tot pels seus fills, per fer-nos sentir feliços a la meva germana Jerònima i a mi, i que no passéssim necessitats en els temps difícils de la postguerra espanyola, quan tots vivíem en l’escassetat. Afortunadament, nosaltres mai vam passar gana.

El meu pare ha estat un mirall en el qual mirar-me. Espero haver tret d’ell, el compromís i la serietat amb què afrontava el treball diari; seva capacitat de sacrifici i el seu bon humor. Es va morir mentre berenava, i el meu sogre mentre dormia la migdiada.
M’agradaria marxar igual de tranquil.

Antonio Jardón Martín va néixer a Arnao (Astúries), en el si d’una família senzilla, que el va criar amb els valors de l’estudi, el treball i la família. Va créixer en els anys de postguerra i va passar necessitat, com tot el món en aquells temps, però mai li va faltar l’amor dels seus pares, Tina i Antonio. La sort l’acompanya a la vida. Les seves memòries, escrites a proposta dels seus fills, són un exemple d’alegria de viure i afany per conrear-se i seguir aprenent cada dia. Sempre amb un somriure que no li esborren ni les situacions menys amables ja que, com deia una cançó dels vaqueiros: «El que tien acord s’arreglarà, i el que no ho tien, arreglao tà».

El cognom Jardón en bable es diu «Xardón» vol dir grèvol, arbre de fulla dura però flexible, difícil de trencar, característiques que coincideixen amb la persona que porta aquest cognom. Antonio Jardón Martín (Arnao, 5 de juny de 1932), l’home la vida ocupa aquestes pàgines, és «una persona amb sort», així ho afirma ell. Una persona positiva i agraïda, de la qual envoltar és un plaer.