Antares

Ja han passat vint-i-tres anys des de que va morir i el seu record continua viu al cor, però la idea de poder plasmar-ho tot en un llibre m’oferia l’oportunitat de compartir-ho i de fer el meu humil homenatge a la persona que més he estimat. M’ha semblat interessant fer-ho a través de la narració de la nostra pròpia vida perquè, d’alguna manera, volia reflectir que jo no hagués estat mai qui sóc si no l’hagués conegut. Hi ha persones que tenen el poder de fer créixer i enriquir el qui tenen al costat, i el Pere era una d’aquestes persones.

Com més exercia la meva professió i vocació de mestra, més clar tenia que el fracàs escolar no acostuma a ser culpa de l’alumne. Ben al contrari, normalment és conseqüència del seu entorn i passat. És per això que sempre vaig voler saber què portava cada alumne a la seva motxilla vital. Mai vaig permetre que cap nen se sentís menystingut si tenia alguna dificultat en l’aprenentatge, tal com m’havia passat quan em deien que no valia per a estudiar. Si llavors m’haguessin donat suport i ànims per a seguir estudiant, segurament moltes coses a la vida m’haurien resultat més senzilles. Crec que saber motivar els nens és un do.

El pas del temps vol diluir els records i les imatges que tenim de les persones que ja no son amb nosaltres. Editar un llibre em donava la possibilitat de poder transmetre la nostra petita història, farcida de detalls i d’emocions, abans que la memòria em fes alguna mala passada.

Isabel Ferrer Corona