Àngel Ponsatí i Carme Bonadona

Els fills ens van fer aquest regal el dia de les noces d’or. Ens va fer molta il·lusió saber que els agradaria tenir la nostra humil història de vida en un llibre. No podien haver triat millor dia. Jo celebro la vida cada dia, però aquest dia vam fer una festa molt especial i vaig sentir que soc un home de sort. El món ha canviat molt però l’amor que sento per la Carme, la dona que sempre ha estat al meu costat, no ha canviat gens ni mica. A ella, la dona amb qui ho he compartit tot, a la nostra família, començant pels avis i acabant pels besnets que vindran… i A la vida, dedico aquest llibre. No fa pas tants anys que tot era ben diferent. Vaig créixer en una casa de pagès que no tenia llum elèctrica. Per anar a escola creuava el bosc quatre cops al dia. Cada matí, amb tan sols vuit anys, havia de caminar una hora per anar a portar les lleteres al camió que recollia la llet que havíem munyit de les nostres vaques. Tot el que produíem era per vendre. El pa el fèiem a casa o l’havíem d’anar a comprar a un altre poble, a una hora de camí. A Les Serres hi vivíem pocs i no teníem gairebé res. Però érem tots ben avinguts i ens ajudàvem en tot. En canvi, ara que tothom té de tot ningú no està content de res! Al poble treballàvem gairebé tots com a esclaus per al cacic local, que era un negrero. De ben jove, jo vaig tenir clar que no volia passar-me tota la vida així, que volia sortir d’aquella roda. Per això dic: A qui li interessa de debò aprendre alguna cosa, s’espavila, busca la manera, i la troba.